Neurorehabilitació personalitzada i integral de l'ICTUS, tractament de fisioteràpia neurològica, logopèdia i neuropsicologia.
En aquest apartat comentarem alguns aspectes fonamentals relacionats amb l'ictus:
QUÈ ÉS UN ICTUS?
El terme ictus representa un grup de trastorns cerebrovasculars que inclouen l'infart cerebral, la hemorràgia cerebral i la hemorràgia subaracnoidea. Els termes accident vascular cerebral (AVC), atac cerebrovascular, hemiplègia són sinònims de Ictus. Tot i així, El Grupo de Estudio de las Enfermedades Cerebrovasculares de la Sociedad Española de Neurología (SEN) recomana l'utilització del terme ictus entre d'altres (1).
El terme llatí Ictus significa “cop” i fa referència al caràcter brusc i sobtat del procès. Quant es produeix un ictus, una zona de l'encèfal queda afectada de manera transitòria o permanent com a conseqüència d'una isquèmia o una hemorràgia.
Tipus d'ictus:
Isquèmic, és el més freqüent i es produeix per la obstrucció d'una artèria cerebral que disminueix l'aport sanguini a una zona del cervell. Aquesta reducció del fluxe sanguini comporta la mort de neurones per la manca de l'aport de nutrients i oxigen presents a la sang. Pot ser total (isquèmia global) o parcial (isquèmia focal).
Hemorràgic, produït per la presència de sang al parènquima o interior dels ventricles cerebrales (hemorràgia cerebral) o a l'espai subaracnoïdal (hemorràgia subaracnoidea) (2). El vessament de sang produeix una lesió i un desplaçament d'estructures cerebrals.
Les manifestacions clíniques associades a un ictus depenen fonamentalment del tamany i la zona del cervell afectats.
COM ES POT PREVENIR?
Un dels objetius sanitaris de gran importància és poder realitzar una correcta prevenció d'aquest grup de trastorns cerebrovasculars. Per a fer-ho és necessari conèixer, identificar i controlar els factors de risc d'ictus (3). A continuació es mostren alguns dels factors de risc de patiur un ictus:
Edat i sexe: La incidència d'ictus augmenta més del doble cada dècada a partir dels 55 anys i és un 30% superior en els homes.
Pressió arterial: El risc d'ictus s'incrementa de forma proporcional amb la pressió arterial, tant en homes com en dones en tots els grups d'edat.
Tabac, alcohol i drogues: Els fumadors tenen un riesc tres vegades major de patir un ictus que els no fumadors. El risc s'incrementa de forma proporcional al número de cigarretes al dia. En quant a l'alcohol, dosis elevades aumenten el riesc d'ictus isquèmic al provocar hipertensió arterial, alteracions de la coagulació, arrítmies cardíaques i disminució del fluxe sanguini cerebral. El consum de drogues és una causa cada vegada més freqüent d'ictus en adolescents i adults joves.
Diabetes: La intolerància hidrocarbonada i la diabetes s'asocien amb un major riesc d'ictus isquèmic, existint una relació directa entre el grau d'intolerància a la glucosa i l'increment en el risc.
Obesitat: La relació comprovada de la obesitat amb la hipertensió arterial, el colesterol i la hiperinsulinèmia fan que la obesitat sigui un factor de risc per patir un ictus.
Hàbits alimentaris: El consum excesiu de sal o el dèficit de folato, vitamina B6 i vitamina B12 són un factor de risc per patir un ictus. Deuen limitarse el consum de greixos saturats i consumir quantitats adequades de vegetals i fruita.
Activitat física: L'exercici físic augmenta la sensibilitat a la insulina, redueix la agregació plaquetaria, redueix el pes i la pressió sanguinia, i augmenta els nivells de HDL-colesterol. Per aquest motiu es recomana realitzar exercici físic d'intensitat moderada a diària, com caminar durant 30 minuts, i evitar l'activitat física exagerada de forma esporàdica (3)(4)(5).
En els últims anys s'ha aconseguit un descens gradual de la mortalitat per ictus gràcies al desenvolupament de noves estratègies preventives i terapèutiques. Però l'ictus segueix sent la primera causa de mortalitat en dones i la segona de mortalitat específica en general (6).
¿QUINA ÉS LA SEVA SIMPTOMATOLOGIA?
Entre els pacients que sobreviuen a un ictus, fins el 45% presenten hemiparèsia, al voltant del 55% pateixen alteracions cognitives i fins un 15% afàsia. Un major coneixement de la fisiopatologia de l'ictus, el tractament preventiu i una rehabilitació adequada han permès reduïr de forma molt important la mortalitat i les seqüeles derivades d'aquest (6).
La persona que ha patit un ictus pot patir alteracions motores, perceptives i/o cognitives:
Alteracions motores:
A les alteracions motores el pacient pot presentar hemiplègia (mitg cos paralitzat). La paralisis pot ser total o presentar alguns movimients voluntaris (hemiparèsia) encara que no són moviments refinats ni evolucionats. La observació del pacient és fundamental per poder organitzar la rehabilitació, és important saber si presenta:
Alteracions perceptives (sensibilitat):
Per poder reorganitzar el movimient és molt important percebre el cos de forma correcta, és a dir, sentir ón estàn les articulacions en el espai sense l'ús de la vista, sentir el contacte i la presió sota la superfície de la pell per tocar els objetes i poder-los manipular o per exemple percebre el pes del nostre cos o dels propis objectes. Totes aquestes capacitats es troben rapresentades en el cervell. Davant una lesió cerebral poden estar alterades per el que resulta de vital importància conèixer dites alteracions per poder-les traballar durane els exercicis per la recuperació del movimient.
Algunes de les sensibilitats poden estar alterades desprès d'un Ictus són:
Alteracions cognitives:
El dany cerebral adquirit desprès d'un ictus pot produïr alteracions del comportament (cognitives, conductuals, emocionals o afectives), totes elles estudiades per el neuropsicòleg amb el fí de complementar el procès terapèutic neurorehabilitador del pacient.
Les alteracions cognitives postictus depenen de la localizació de la area lesionada, les més freqüents són:
REHABILITACIÓ DE L'ICTUS:
Tots aquets aspectes motors, perceptius i cognitius deuen traballar-se amb la neurorehabilitació per poder recuperar-se. El fisioterapeuta s'ocupa de recuperar el moviment, el logopeda el llenguatge i el neuropsicòleg els aspectes cognitius. Tots ells deuen traballar de manera integral per garantitzar la màxima recuperació de la funcionalitat de la persona afectada.
La rehabilitació es fundamenta a la neuroplasticitat, que és la capacitat del cervell per modificars-e i adaptar-se en resposta a les demandes ambientals. A través d'un entrenament adequat es persegueix restablir fins cert punt la funció cerebral afectada. Això sempre depèn de la gravetat, moment evolutiu i temps transcorregut desde que ha ocorregut l'ictus.
FISIOTERÀPIA
Quant un subjecte sa, realitza un moviment el seu cervell està totalment actiu, arees perceptives, cognitives i motores es relacionen contínuament per que els musculs del nostre cos es poden activar de forma harmònica i variar de forma adequada segons la situació. La rehabilitació del moviment d'una persona que ha patit un ictus deu considerar aquests aspectes no de forma separada sinó de forma conjunta. Per tant, l'exercici neurocognitiu es basa en proposar al pacient un problema cognoscitiu que haurà de solucionar activant una sèrie de processos mentals que permeten activar de nou el seu cervell per reorganitzar el moviment.
Les característiques dels exercicis són:
Alguns exemples d'exercicis neurocognitius:
Reconeixement de superfícies tàctils amb els dits en un objecte tridimensional.
NEUROPSICOLOGÍA
Las lesiones focales en el cerebro producen una pérdida de las funciones previamente desarrolladas, la neuropsicología se encarga de estudiar las relaciones entre conducta y cerebro.
El objetivo es detectar las dificultades cognitivas, conductuales y emocionales de la persona, y establecer un plan de intervención terapéutica para mejorar y optimizar al máximo la funcionalidad cerebral, la autonomía y la calidad de vida del paciente.
La neuropsicología, por tanto, trata alteraciones cognitivas tales como la memoria, la atención y concentración, la capacidad de planificar, etc. Pero más allá de compensar o sustituir las habilidades perdidas, la rehabilitación neuropsicológica ofrece estrategias para mejorar las capacidades preservadas y desarrollar el máximo potencial de la persona.
LOGOPEDIA
La Logopedia trata los problemas de lenguaje comprensivo y expresivo (afasia), así como problemas de articulación (disartria) y de deglución (disfagia).
La alteración de la comunicación cuando hay una Afasia puede ser tanto a nivel expresivo que comprensivo. Las manifestaciones clínicas más comunes a nivel expresivo son: reducción del lenguaje, dificultades en la articulación de palabras, dificultades para acceder al nombre de los objetos (anomia), dificultades en la organización de los elementos de una frase a nivel gramatical y morfológico (agramatismo) y la utilización repetitiva de elementos del lenguaje (perseveraciones). En cambio, a nivel comprensivo, se observa un habla fluida, incluso con exceso de producción de palabras (logorrea) pero con errores en los elementos sonoros del lenguaje: cambios de fonemas, sílabas y palabras para otros fonemas, sílabas y palabras (parafasias) y neologismos. También se puede observar anomia. La comprensión está afectada y por lo tanto, presentan problemas en la compresión de diferentes estructuras gramaticales.
El logopeda es el especializado en valorar y rehabilitar dichos problemas de lenguaje ocasionados por una afasia.
El plan de intervención logopédico, integrado en el plan general de rehabilitación de paciente, se plantea a través de diferentes momentos de actuación. El objetivo de la rehabilitación logopédica es que el paciente consiga comunicarse de la forma más eficiente posible en distintos contextos sociales, aplicando para ello las estrategias de intervención más adecuadas.
La Disfagia es un trastorno que dificulta o impide el paso de los de los alimentos líquidos o sólidos de la boca hasta el estómago. Sus principales consecuencias pueden ser: la desnutrición, la deshidratación y los problemas respiratorios causados por aspiraciones (bronquitis, neumonías…).
Los objetivos del logopeda son recuperar la capacitad de tragar, mantener un buen estado nutricional y evitar las complicaciones respiratorias.
El tratamiento depende de la causa y muchas veces requiere la intervención de un equipo multidisciplinario de profesionales (dietistas, logopedas, neurólogos...).
Puede incluir:
- Modificación del entorno:
- Un cambio de hábitos alimentarios (consistencia y volumen alimenticio):
-Terapia de la deglución: ejercicios para mejorar la coordinación de los músculos y a reestimular los nervios que intervienen en el proceso de la deglución. También hay técnicas de colocación de los alimentos a la boca y, del cuerpo y de la cabeza que ayudan a tragar, como por ejemplo:
La disartria en cambio, es un trastorno del habla en la que los músculos que se usan para hablar son débiles o tienes dificultad para controlarlos. La disartria se caracteriza, generalmente, por una dificulad en articular la palabra y el ritmo al lento/rápido al hablar, que puede ser difícil de entender.
El objetivo del tratamiento de la disartria es mejorar la articulación de la palabra y por lo tanto su comprensión por parte del interlocutor.
Los signos y síntomas de la disartria pueden variar según la causa y el tipo de disartria, y pueden comprender los siguientes:
El logopeda se encargará de realizar el tratamiento de la disartria con la terapia del habla y del lenguaje para recuperar el habla normal y mejorar la comunicación. Por ello, algunos de los objetivos de la terapia del habla son ajustar la velocidad del habla, fortalecer los músculos y mejorar el uso de la respiración al hablar. También, mejorar la articulación de los sonidos y ayudar a los miembros de la familia para ayudar al paciente.
Una cuidadosa valoración y una rehabilitación precoz y adecuada es necesaria para una mayor recuperación.
El centro de neurorehabilitación Perfetti dispone del servicio de Fisioterapia, Logopedia y Neuropsicología para valorar y rehabilitar los problemas derivados tras un ictus.
Para información más detallada y primeras entrevistas gratuitas llamar al: 931929419
BIBLIOGRAFIA:
(1) Díez-Tejedor E, editor. (2006). Guía para el diagnóstco y tratamiento del ictus. Guías oficiales de la Sociedad Española de Neurología. Barcelona: Prous Science.
(2)Díez-Tejedor, E., Del Bruto, O., Alvarez Sabín, J., Muñoz, M., & Abiusi, G. (2001). Clasificación de las enfermedades cerebrovasculares. Sociedad Iberoamericana de Enfermedades Cerebrovasculares. Rev Neurol, 33(5), 455-64.
(3)Martínez-Vila, E., & Irimia, P. (2000). Factores de riesgo del ictus. In Anales del sistema sanitario de Navarra (Vol. 23, pp. 25-31).
(4)González-Henares A, Clua-Espuny JL, Gil-Guillén VF, Panisello-Tafalla A, Queralt-Tomás ML, Ripollés-Vicente R, et al. Incidencia y evitabilidad de los ictus hemorrágicos. Resultados del registro Ebrictus. Rev Neurol 2016; 62: 385-95.
(5)Masjuan, J., Arenillas, J., López-Fernández, J. C., & Calleja, S. (2009). Unidades de ictus: el mejor tratamiento para los pacientes con ictus. Medicina Intensiva, 33(8), 407-407.
(6) Ramírez, J. (2016). Ictus y enfermedad cerebrovascular: Neurodidacta. Recuperado de: http://www.neurodidacta.es/es/comunidades-tematicas/ictus
No es tracta d'ensenyar el malalt a "moure", sinó de guiar perquè dirigeixi l'atenció cap a les diferents informacions provinents del cos.
Carlo Perfetti, Neuròleg
L'aprenentatge és la condició prèvia al procés de desenvolupament.
Vygotsky L.S, Psicòleg
El problema està en el cervell i no en el múscul. Fem servir el cervell del pacient.
Carlo Perfetti, Neuròleg